pico l'ullet, i me'l pica de tornada,
li envío un petó i em torna una besada.
Desprén tendresa,
com si li agradés allò que mira,
i jo que mai m'he mirat amb els ulls que hauria...
Somric.
Somric per com mira,
hi té un fil als ulls que m'encisa,
un fil de llum que enllaça amb els meus, i em mira.
De nou, em mira.
Eterna, em mira.
No aparta la mirada fins que jo miro enrere.
M'inquieta. I somric.
Però no sé per què somric.
I m'inquieta.
"Què hi fas tan quieta i callada davant meu?"
Mou els llavis, però no em parla.
Sembla que rigui de mi.
No diu res. Jo perdo el somriure.
"Per què no et mous? Per què no em parles?"
Li pregunto mentre escorcollo els seus ulls,
buscant-hi al fons la raò.
"Vols dir-me què vols? Qui ets?"
Li dic aquest cop més furiosa. "M'inquietes"
li crido, i sembla que ara ella també crida.
"Marxa! No em miris sense cap explicació.
No em miris perquè sí!"
Crido mentre li llenço el primer que he trobat.
I un fort estrèpit ressona,
quan l'espill del lavabo
es trenca, i cau convertit
en mil fragments entre els quals
encara puc veure-la a ella,
que em mira desencaixada,
com si no entengués
perquè s'ha trencat.
perquè s'ha trencat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario