Serà que he perdut el seny d'imaginar els teus ulls cada nit en la foscor. Serà que m'ha embriagat la follia de somniar-te cada dia a plena llum del sol. Serà que m'he perdut entre les onades de l'anar i venir dels teus braços, i serà també que m'he trobat passejant pels teus racons. Serà que m'he enganyat dient que no t'estimo, mentre el meu cos batega amb el ritme dels acords del teu cor. Serà que no et puc voler racionalment i que el desequilibri ha enmarcat el meu jo. Serà que és veritat que els teus llavis saben pronunciar-me i que el meu nom no és tan meu quan no el dius tu. Serà que és impossible trobar-te de casualitat i que et busco aquí i allà esperant dels teus llavis un petó. Serà que mentre escorcollo els records, enganyo els amors. Serà que m'obsessiona el teu món, i que la teva veu em canta a l'oïda cada cop que acluco els ulls. Serà que no he perdut l'esperança d'abraçar-te alguna nit, mentre la lluna ens embolcalla. I serà que m'has fet bategar, entre la bogeria de veure't i el deliri de trobar-te a faltar. |
Últimament hi ha massa coses dins meu que necessiten ser traduïdes en paraules. Pensaments als que vaig condemnar a vagar pel meu cap el dia que vaig penjar el bolígraf. Avui, coneixent qui sóc, torno a agafar-lo, a omplir les butxaques de fulls en blanc i a pensar més amb les mans.
Aquí aniré penjant tant poesies com relats curts. També reflexions que surten d'una manera tan desordenada que és impossible rimar ni convertir en històries.
jueves, 15 de febrero de 2018
Serà
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario