I em mira.

La miro, i em torna la mirada,

pico l'ullet, i me'l pica de tornada, 

li envío un petó i em torna una besada. 

Desprén tendresa, 

com si li agradés allò que mira, 

i jo que mai m'he mirat amb els ulls que hauria...

Somric.

Somric per com mira, 

hi té un fil als ulls que m'encisa,

un fil de llum que enllaça amb els meus, i em mira.

De nou, em mira. 

Eterna, em mira.

No aparta la mirada fins que jo miro enrere.

M'inquieta. I somric. 

Però no sé per què somric. 

I m'inquieta.

"Què hi fas tan quieta i callada davant meu?"

Mou els llavis, però no em parla. 

Sembla que rigui de mi.

No diu res. Jo perdo el somriure.

"Per què no et mous? Per què no em parles?"

Li pregunto mentre escorcollo els seus ulls, 

buscant-hi al fons la raò.

"Vols dir-me què vols? Qui ets?"

Li dic aquest cop més furiosa. "M'inquietes" 

li crido, i sembla que ara ella també crida.

"Marxa! No em miris sense cap explicació. 

No em miris perquè sí!"

Crido mentre li llenço el primer que he trobat.

I un fort estrèpit ressona, 

quan l'espill del lavabo

es trenca, i cau convertit

en mil fragments entre els quals

encara puc veure-la a ella, 

que em mira desencaixada, 

com si no entengués
perquè s'ha trencat. 

Serà

Serà que he perdut el seny d'imaginar els teus ulls cada nit en la foscor. Serà que m'ha embriagat la follia de somniar-te cada dia a plena llum del sol. Serà que m'he perdut entre les onades de l'anar i venir dels teus braços, i serà també que m'he trobat passejant pels teus racons. Serà que m'he enganyat dient que no t'estimo, mentre el meu cos batega amb el ritme dels acords del teu cor. Serà que no et puc voler racionalment i que el desequilibri ha enmarcat el meu jo. Serà que és veritat que els teus llavis saben pronunciar-me i que el meu nom no és tan meu quan no el dius tu. Serà que és impossible trobar-te de casualitat i que et busco aquí i allà esperant dels teus llavis un petó. Serà que mentre escorcollo els records, enganyo els amors. Serà que m'obsessiona el teu món, i que la teva veu em canta a l'oïda cada cop que acluco els ulls. Serà que no he perdut l'esperança d'abraçar-te alguna nit, mentre la lluna ens embolcalla. I serà que m'has fet bategar, entre la bogeria de veure't i el deliri de trobar-te a faltar.

L'abraçada

Una abraçada,
un instant,
l'adrenalina al cos,
el cor batega fort.

Vull aturar el temps,
vull que el rebombori
     del meu voltant
     calli,
que tothom deixi de ballar,
que regni la quietud
per damunt de les seves veus. 

Els teus braços
han embolcallat 

el meu cos, 

els teus ulls 

m'han mirat 

d'aprop, 

els teus llavis 

gairebé han tocat 

 la meva orella, 

i han dibuixat

paraules

que s'ha endut 

l'enrenou de la sala. 

Em parles, 

per un moment sóc el teu ara. 

I tanco el ulls. 

Els meus peus s'eleven, 

volo, imagino que t'alces amb mi, 

que marxem d'aquest lloc tan fred. 

Marxem a un nou indret, 

una plaça deserta, de nit, 

enmig de la ciutat. 

La tènue llum d'un fanal

encès hi il·lumina el centre. 

Sota la claror, 

ens mirem, 

amb els ulls plens de somnis, 

envoltats d'anhels. 

M'agafes la mà, 

amb l'altre em rodejes la cintura 

i ballem. 

La plaça comença a omplir-se amb la teva veu, 

i jo, amb els ulls plens de sal, canto amb tu. 

La veu, però, se'm trenca, 

creient en un futur nostre, 

en una lluita nostra, 

en un lloc nostre... 

Abraces el meu plor, 

ben fort, 

i els ulls se t'humitegen 

a tu també. 

Acarones el meu cabell 

mentre jo m'aferro al teu cos.

Però alguna cosa m'estira, 

em vol allunyar de la plaça, 

dels teus braços, 

em vol retornar a la freda sala on érem. 

Quan hi torno, 

el silenci de la plaça 

s'ha perdut entre la cridòria. 

I tu, somrient, t'acomiades de mi. 

La conversa s'ha acabat. 

Però als meus llavis, 

buits de tu, 

es dibuixa un somriure. 

Dins meu, 

continuem a la plaça, 

abraçant el nostre silenci, 

ballant la nostra cançó.

Vine

Vine, acosta't a mi i xiuxiueja una cançó,
vine, acosta't i fes-me un petó.
Vine avui que tots han marxat,
dóna'm la vida que em fa despertar.

Despulla'm el cor amb versos delicats.

Vine i encenguem el llum dels desitjos abandonats,
que tornin amb la força que teníen abans,
que, de nou, ens facin brillar.

T'acostes, em mires, em dones la mà.

I ara he deixat de plorar, he mirat endavant
i he vist un món estendre's.
T'he besat les parpelles i he volgut caminar
amb una clara direcció: un incert horitzó.

Que, potser, trontollarà.
Però ara em vull arriscar,
ja no vull caminar sobre un terra pla,
vull un present oscil·lant
entre el ser i el voler arribar a semblar,
entre el ser i el pretendre un canvi sobtat.

I lluitar amb tu per un futur adaptat
als somnis que els dos volem fer realitat.
Lluitar per un present no condicionat pel
"Què farem? Què passarà?"
Perquè amb tu una lluita
es converteix en un ball,
una dansa que em recorda
els dies que no érem grans,
els dies que jugavem, sincers, de veritat,
que no ens preguntàvem si feiem bé de cridar...

Vull tornar a aquells dies,
per tornar a ser petits.
Vull cantar la desídia
i rentar els sentiments.
Netejar el nostre cor
de la ràbia, el dolor,
i afrontar els entrebands
amb un somriure al cor.

Donar-nos la mà,
fer-nos un petó.
Cantar els dos, plegats,
aquella cançó.

Els teus dits

Els teus dits, que abans dibuixaven lentes melodies a la guitarra,
ara inventen amb les cordes del meu cos una nova sintonia
preludi d'una nit d'insomni.

Poc a poc, memoritzes cada racó de mi i jo cada racó de tu,
tremolo entre els teus dits trobant el teu desig.
Somrius, i continues buscant l'acord perfecte, la nota exacta.
La trobes en la veu de qui no sap cantar.
I diu: sones a cel.

Un somrís vetlla els meus somnis avui,
avui que no dormo al meu llit.

Comences a tancar els ulls, et beso el coll.
No vull que t'adormis, no em vull adormir.
Respons amb una carícia a l'entrecuix,
i tornem.

Tornem a ballar sota el sostre,
sembla que l'eternitat ha entrar avui a l'habitació,
i que no vol marxar, i jo que no vull que marxi i tu...
tu encens un canut i em convides.

Entre el fum em dius: "T'estimo".
"T'estimo", "T'estimo". M'estimes.

Inspiro i els pulmons se m'omplen de fum,
se m'omplen de fum i se m'omplen de tu.
Se m'omplen de tu.
Se m'omplen de tu...