Vine

Vine, acosta't a mi i xiuxiueja una cançó,
vine, acosta't i fes-me un petó.
Vine avui que tots han marxat,
dóna'm la vida que em fa despertar.

Despulla'm el cor amb versos delicats.

Vine i encenguem el llum dels desitjos abandonats,
que tornin amb la força que teníen abans,
que, de nou, ens facin brillar.

T'acostes, em mires, em dones la mà.

I ara he deixat de plorar, he mirat endavant
i he vist un món estendre's.
T'he besat les parpelles i he volgut caminar
amb una clara direcció: un incert horitzó.

Que, potser, trontollarà.
Però ara em vull arriscar,
ja no vull caminar sobre un terra pla,
vull un present oscil·lant
entre el ser i el voler arribar a semblar,
entre el ser i el pretendre un canvi sobtat.

I lluitar amb tu per un futur adaptat
als somnis que els dos volem fer realitat.
Lluitar per un present no condicionat pel
"Què farem? Què passarà?"
Perquè amb tu una lluita
es converteix en un ball,
una dansa que em recorda
els dies que no érem grans,
els dies que jugavem, sincers, de veritat,
que no ens preguntàvem si feiem bé de cridar...

Vull tornar a aquells dies,
per tornar a ser petits.
Vull cantar la desídia
i rentar els sentiments.
Netejar el nostre cor
de la ràbia, el dolor,
i afrontar els entrebands
amb un somriure al cor.

Donar-nos la mà,
fer-nos un petó.
Cantar els dos, plegats,
aquella cançó.